De Grenoble a Tenerife en bici
A finals de l'estiu del 2023 vaig decidir mudar-me a Tenerife amb la meva parella. Feia 8 anys que vivia a Grenoble i vaig pensar que la millor manera de desplaçar-me a Tenerife era emprendre un viatge de 2400 km en bicicleta. Aquest viatge em va regalar un munt de records i aventures. He intentat capturar els millors moments dins d'aquesta pàgina per tal de compartir aquesta experiència amb tothom.
Per a aquells que busquen informació més detallada, rutes GPS i ruta completa, tot està disponible aquí .
Dia 1 - Grenoble - Dévoluy:
Grenoble, la meva casa des de fa uns 8 anys, és el meu punt de partida. Seguint el riu Drag aigües amunt, deixo enrere tant muntanyes com records. La calor ininterrompuda i el pendent persisteixen fins arribar al lac de Monteynard. Des d'allà encara veig els cims més emblemàtics del Vercors i la Chartreuse, fidels companys al llarg dels meus anys a Grenoble. Les siluetes familiars de Sénépy, Peyrouse i Mont Aiguille s'esvaeixen en la distància. M'aturo prop de la Mure per dinar i iniciar la primera baixada que m'ajuda a recuperar forces per afrontar la resta de l'ascens. Passo prop del lac du Sautet i la llum del sol comença a baixar. L'última pujada del dia transcorre per una àmplia vall entre els gegants de l'Obiou i els cims del Pierroux. A mig camí encara tinc les cames plenes d'energia, però la foscor m'atura i decideixo acampar al mig de la vallée du Dévoluy.
Dia 2 - Dévoluy - Lac de Serre-Ponçon:
Començo el dia força tard, sentint el sol implacable des del principi. Després d'una hora de pujada, arribo al coll du Festre. Tinc uns 20 km de baixada per davant que em dibuixen un gran somriure a la cara. Vaig a tota velocitat pels darrers cims grisos i rocosos del massís de Dévoluy. Opto per carreteres menys transitades per evitar passar per la ciutat de Gap, seguint el curs del riu La Durancel. Les cames estan esgotades i em fa mal l'esquena però encara em queda una darrera pujada per arribar al càmping prop del lac de Serre-Ponçon. Malauradament, la pujada està plena de cotxes i motos que em posen una mica nerviós. Per sort, ho faig sense massa estrés i arribo al destí abans que s'esvaeixi la llum taronja de la vesprada.
Dia 3 - Lac de Serre-Ponçon - Mezel:
El dia comença amb un ascens molt dur. Dues hores de lluita contra el sol, la suor i la força de la gravetat em condueuxen al port de muntanya que marca l'inici del parc natural dels Alps de l'Haute-Provence. L'hora de dinar arriba quan sóc a prop de l'estació d'esquí de Le Grand Puy, que ofereix una vista impressionant dels pics de Roche Close i la Mournière. Després d'un àpat ben energètic, és hora de baixar. El camí per davant és una llarga carretera que serpenteja entre muntanyes i congostos. Passo per les impressionants formacions de pedra de Clues de Barles, esculpides per l'aigua des de fa mil·lennis. Després arribo a Digne-les-Bains a la recerca d'un lloc on acampar. Decebut per les manca d'opcions, opto per tirar endavant. Deu quilòmetres més tard, ensopego amb un circuit de motocròs ple de furgonetes que em donen la benvinguda i m'ofereixen un tros de terra on passar la nit.
Dia 4 - Mezel - Correns:
La ruta d'avui comença entre camps d'espígol. Tot i que no estan totalment florits, deixar enrere la vegetació alpina per endinsar-me en els paisatges emblemàtics de la Provença m'omple d'emoció. Una dura i forta pujada cap al poble de Saint-Jurs em recorda els molts quilòmetres que les meves cames han recorregut els darrers dies. Deprés de travessar interminables camps d'espígol, la meva eurforia disminueix mica en mica i és substituïda per una sensació de monotonia a mesura que el paisatge es repeteix durant hores i quilòmetres. La carretera em porta fins al lac de Sainte-Croix, al cor del parc natural del Verdon. Tot i que és difícil, aconsegueixo trobar un lloc a l'ombra per gaudir del dinar. Els paisatges que travesso a la tarda, tot ique que són una mica menys espectaculars, encara porten l'encant únic de la Provença. Decideixo fer els darrers 10 quilòmetres per una pista de sorra per una zona poc boscosa que sembla una sabana. Cada cop hi ha més pedres i la roda del darrere cedeix... Primer pneumàtic punxat del viatge! Després de canviar-lo, només un quilòmetre després, una altra punxada desinfla les meves esperances. Com que no tinc massa pressa, decideixo fer els darrers 3 quilòmetres a peu al costat de la bicicleta, ja que el càmping on vull dormir és a prop. Arribo gairebé al capvespre però amb el temps suficient per inspeccionar la roda i arreglar la punxada amb més tranquil·litat.
Dia 5 - Correns - Marseille:
Surto de Correns, seguint una carretera que voreja el riu L'Argens i que em permet gaudir dels últims moments de natura davant l'agitada i estressant metròpoli de Marsella. Les carreteres i els carrers són cada cop més concorreguts i els cotxes són per tot arreu. Travesso la part nord del parc natural de Sainte-Baume. Tot i les zones boscoses i les vinyes esporàdiques, no tinc la mateixa sensació de quietud i tranquil·litat que tenia als Alps. Un ascens interminable em porta al poble de Cassis des d'on veig, per fi, el mar Mediterrani. Aquest punt també marca la porta d'entrada al famós parc de les Calanques. Malgrat ser un espai natural, el parc està atapeït de cotxes i motos, cosa que fa que el viatge costaner sigui una mica estressant. Per sort, aquesta zona em resulta familiar, i sóc conscient que només uns quants quilòmetres s'interposen entre mi i Marsella, on una dutxa merescuda i un llit còmode esperen la meva arribada.
Dia 6 - Marseille - Salin-de-Girau:
He recuperat forces després d'uns dies de descans. En els propers dies m'acompanyarà la Marta, una de les meves millors amigues, i a més, no espero gaire desnivell abans dels Pirineus. Tot sembla que em vingui de cara. Avui no és un dia amb gaire natura, gran part del dia el passem pels suburbis i zona metropolitana de Marsella. Passem per petits turons que ens condueixen fins al lac de Berre. Aquest llac està molt urbanitzat tant per cases com per indústria. Per allunyar-nos de les carreteres més transitades decidim agafar camins que travessen unes salines. No és el més ràpid, però el viatge és més entretingut i segur lluny de les transitades carreteres. Malgrat l'olor d'aigua estancada, optem per dinar al costat dels estanys. Sempre és millor estar entre flamencs i estanys pudents que al costat d'una carretera nacional plena de cotxes i camions. A la tarda, ens veiem obligats a pedalar per una carretera carregada de camions fins arribar a la desembocadura del riu Rhône. Un ferri gratuït per als ciclistes ens porta a l'altra banda, on comença la Camarga i trobem un lloc tranquil on passar la nit.
Dia 7 - Salin-de-Giraud - Montpellier:
Sortim al matí travessant arrossars i basses d'aigua plenes de flamencs. Esperàvem un paisatge més divers, però la ruta del delta és força monòtona durant tot el dia. Per sort, el vent a favor i el nul desnivell ajuda a superar l'avorriment. Després de dinar ens trobem amb el Canal du Rhône à Sète, que ens transporta a un paisatge diferent: rutes ciclables, barques antigues i un Sol que estava amagat des de bon matí. Seguint el canal, arribem a Aigues-Mortes, un poble fortificat envoltat de canals i estanys del Rhône. Tot seguit, ens incorporem a la ruta Eurovelo 8, una ruta ciclable que recorre la costa de la vessant europea del mar Mediterrani. Durant uns 10 quilòmetres, travessem una barra costanera que es troba entre el mar Mediterrani i l'Estany d'Or per entrar, finalment, a Montpeller.
Dia 8 - Montpellier - Capestang:
Després d'un dia de descans a Montpeller, el meu pare s'uneix al viatge per un dia i la meva amiga Marta torna a casa. En direcció sud, travessem barres costaneres per camins de sorra i grava que discorren entre aigües. Bona part del matí el dediquem a seguir aquests camins, flanquejats pel Mediterrani a l'esquerra i diversos estanys a la dreta. Fa molt vent però la majoria de vegades el vent ens empeny i ens ajuda a arribar sense gaire esforç a la ciutat de Sète. Ens aturem una mitja hora prop del fort de Saint-Pierre on recuperem forces mentre veiem com les onades trenquen contra les roques i les parets del fort. Continuant per la costa, passem per diverses platges fins arribar a Agde, on fem una pausa per dinar. A la tarda ens acomiadem i continuo sol. Un moment una mica trist, i per tal de fer-ho més poètic, cauen quatre gotes del cel. La pluja no m'atura i pujo pel camí que segueix el Canal du Midi. Travesso vinyes, moltes rescloses, diversos ponts i deixo enrere barques que naveguen pel canal. Finalment, arribo al càmping de Capestang on passo la nit.
Dia 9 - Capestang - Tautavel:
Estic de nou sol però m'acompanya una brisa que m'empeny durant els primers quilòmetres. Tot i que el meu pla inicial era passar el dia seguint el Canal du Midi en direcció a Carcassona, opto per un canvi i em dirigeixo cap al sud, encarant els primers turons que precedeixen els Pirineus. El dia avança entre carreteres secundàries que em porten per paisatges canviants, des de vinyes, castells, congostos i formacions rocoses sorprenents. A mesura que s'acosta el vespre, el camí sinuós em condueix entre petits turons i estructures càrstiques. Finalment arribo a un càmping des d'on s'intueix la silueta dels Pirineus a l'horitzó.
Dia 10 - Tautavel - Roquefort-de-Sault:
Reprenc el meu camí per una carretera estreta i tortuosa que discorre entre vinyes. És l'època de la collita i hi ha molta gent en una regió que normalment està buida. Els primers quilòmetres són agradables, envoltats de les vinyes verdes i les vistes emblemàtiques del castell de Quéribus situat en un cim rocós molt escarpat. A mig matí m'incorporo a una carretera més transitada, una recta de 40 quilòmetres on l'únic atractiu és el tren vermell del pays Cathare et du Fenouillèdes. A més, un implacable vent en contra m'esgota tant física com mentalment. Faig una pausa a Axat per dinar i recarrego energies. M'adono que he de replantejar la ruta ja que no em queda gaire temps ni forces per arribar on tenia previst. Només queden 10 quilòmetres pel nou destí. Malauradament, tots són pujades. Creuo les gorgues de Saint Georges i segueixo pujant entre cingles. Les meves cames em diuen que en tenen prou i em demanen que pari. No és ni de bon tros la pujada més llarga o inclinada del viatge però, per a mi, ha estat la més dura amb diferència. Finalment, arribo a Roquefort-de-Sault on dormo a un càmping completament desert.
Dia 11 - Roquefort-de-Sault - Llo:
Em llevo amb més energia que ahir per afrontar la segona etapa dels Pirineus. El dia comença amb boira i lentament pujo fins al coll du Garavel. La recompensa? Unes corbes de baixada que em donen descans i un xic de diversió. El divertiment s'acaba aviat i m'espera un llarg ascens. El camí, tot i ser força ample, no està gaire transitat, la qual cosa em permet pujar al meu ritme i fer pauses sempre que ho necessito. El camí serpenteja entre muntanyes seguint el curs amunt del riu Aude fins arribar a l'embassament de Puyvalador. A partir d'aquí el pendent es suavitza i la carretera s'obre a una àmplia vall que travessa nombrosos boscos de coníferes. Finalment, el camí em porta al llac de Matermale on m'aturo per dinar. La boira continua però no és prou densa per amagar la bellesa dels Pirineus. Decideixo donar la volta al llac per un camí de sorra i afrontar l'última pujada del dia. La boira comença a desaparèixer i des del punt més alt, al coll de la Quillana, tinc unes vistes impressionants del Puigmal i de la resta de cims de l'olla de Núria. Baixo pels carrers i carreteres que passen per Llo i, finalment, arribo esgotat al càmping. Torna la boira i m'adono que he comès l'error de no posar crema solar perquè tinc tota la cara vermella...
Dia 12 - Llo - Ripoll:
Avui és l'últim dia de la meva aventura als Pirineus però encara tinc per davant els ports i cims de muntanya més alts i, probablement, més espectaculars. L'etapa comença vorejant camps agrícoles i segueixo pedalant per l'ampla vall que em porta a Puigcerdà i Alp on he de parar a comprar menjar. Torno a la carretera i començo l'ascens a la Molina per una carretera que he fet moltes vegades amb cotxe però que mai he fet en bicicleta. El voral de la carretera és estret i tot i no ser un lloc molt concorregut no gaudeixo del tot de l'entorn a causa del rebombori dels cotxes. Tanmateix, prop de la Molina agafo camins més allunyats del trànsit i gaudeixo de les esplèndides vistes dels Pirineus. Un cop deixo enrere l'estació d'esquí de la Molina em dirigeixo cap al coll de la Creueta, una pujada llarga i exigent. No obstant això, el dia assolellat m'ajuda a gaudir de l'ascens mentre contemplo les muntanyes pelades. A més, un parell de marmotes surten a saludar-me. La baixada és preciosa i em regala vistes del mar de muntanyes del Ripollès i el Berguedà. Mentre em diverteixo baixant, m'aturo bruscament davant la imponent silueta del Pedraforca. La sinuosa carretera continua baixant deixant enrere Castellar de n'Hug, Gombren, Campdevanol per arribar, finalment, a Ripoll. Acabo el dia amb les cames esgotades, però jo estic ple d'alegria després de viure una etapa tan magnífica.
Dia 13 - Ripoll - El Masnou:
Em llevo d'hora, encara és fosc però tinc un dia molt llarg per davant. Em poso en ruta seguint el curs del riu Ter i em desvio per camins estrets per evitar agafar una carretera atapeïda de cotxes i camions (la C-17). El camí es fa cada cop més costerut i rocós fins al punt que haig de baixar de la bicicleta cada dos per tres. Aquesta escena es repeteix durant 5 quilòmetres que se'm fan eterns. Em costa més d'una hora i mitja completar-los. A més, una tanca electrificada per protegir el ramat em provoca una descàrrega elèctrica... Decideixo que ja n'he tingut prou i que, per molt bonic que sigui el camí i l'entorn, no avanço, i prenc la decisió d'incorporar-me a la carretera C-17 i esquivar la muntanya russa de pujades i baixades que estic patint. Un cop surto de la C-17, m'incorporo a una carretera paral·lela que transcorre entre conreus i camps de ramaderia fins arribar a Vic, on el meu pare s'uneix a la ruta i m'acompanya els darrers quilòmetres. Quan ens acostem al massís del Montseny, agafem un corriol que travessa el congost entre Tagamanent i Figaró. El camí ens ofereix un paisatge canviant des de pistes amples de terra vermellosa fins a camins estrets que creuen el riu contínuament. Quan arribem a Granollers, els boscos verds s'esvaeixen, deixant lloc al gris del formigó. La carretera ens porta a la canalització del riu Besòs que seguim riu avall fins arribar al mar Mediterrani. Des d'allà seguim el camí de la costa que he recorregut milers de vegades. Finalment arribem a casa dels meus pares, on passaré els propers dies descansant i processant tot el que he viscut.
Dia 14 - El Masnou - Sitges:
Dues setmanes després reprenc la ruta cap al sud, avui amb el meu pare com a company de bicicleta. La primera hora consisteix a seguir la ciclovia litoral cap a Barcelona. Passem pel Fòrum i seguim els diferents carrils bici que voregen les turístiques platges de Barcelona. Creuem el port i ens enfilem pel carrer Paral·lel per després seguir carrrers ben transitats fins a l'Hospitalet de Llobregat. Després seguim el camí que discorre paral·lel al riu Llobregat. Comencem una pujada per camins sorrencs cada cop més tècnics i costeruts. En alguns punts, el terreny és tan exigent que hem de baixar de la bicicleta i empènyer. Passem per Begues, el poble que marca l'entrada al parc natural del Garraf. Aquí, travessem pistes de sorra i carreteres secundàries mentre pedalem entre roques calcàries, vegetació mediterrània i la llunyana presència del mar a l'horitzó. Baixant per pistes amples, finalment arribem a Sitges, on ens regalem una merescuda cervesa.
Dia 15 - Sitges - Cambrils:
Torno a la carretera en solitari. El matí passa amb una barreja de paisatges de formigó i platja mentre travesso Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Cunit. Trobo un parc per dinar, no hi ha cap lloc bonic, però l'estómac em demana menjar. Em trobo amb l'Alma, una ciclista que vol anar fins a Portugal en bici. Intercanviem històries i consells durant el dinar. Ens acomiadem i torno a posar-me sobre rodes pedalant per la costa entre carrils bici, rambles i carrers plens de gent. Travesso Tarragona i Salou passant a prop de les siluetes de les muntanyes russes de Port Aventura. Un últim carril bici a la vora del mar entre Salou i Cambrils em recorda com de turística és aquesta zona. S'està fent fosc i decideixo parar a passar la nit al càmping més car que he trobat mai...
Dia 16 - Cambrils - Les Cases d’Alcanar:
El dia es desperta lentament, deixant pas a un sol brillant i un mar tranquil al costat de Miami Platja i les costes de l'Hospitalet de l'Infant. Deixo la costa uns quilòmetres per passar per dues estructures de ciment emblemàtiques del sud de Catalunya: la central de Vandellòs i la torre de l'aigua. Després d'un tram per una llarga carretera nacional arribo a l'Ametlla de Mar per fer una pausa i menjar un bon entrepà. Els camins que segueixo passen vora el mar i són força plans, però, de cop i volta, l'asfalt desapareix i el camí esdevé una baixada pedregosa i molt accidentada. Després d'una mica de cridar i enfadar-me (no gaire habitual en mi), ensopego amb un pas subterrani molt ample. Està prohibit passar-hi però el creuo igualment. Sortint del túnel em topo amb la bonica platja d'Aliga. Continuo vorejant la costa fins arribar als arrossars i al paisatge característic del delta de l'Ebre. Pedalo a poc a poc per l'entramat d'arrossars, canals i salines, i finalment arribo a Amposta després de travessar el riu Ebre. M'aturo una estona per dinar i m'aprovisiono de menjar per l'endemà. A l'horitzó s'alça la serra dels Ports, una imatge que contrasta amb les passejades planes dels darrers dies. Continuo cap al sud i arribo a les Cases d'Alcanar on decideixo passar la nit.
Dia 17 - Les Cases d’Alcanar - La Mata de Morella:
Em llevo amb mal de cap i tots els símptomes d'un refredat que fins ara estava ignorant. Agafo forces amb un bon esmorzar i pujo pel carrer en sentit contrari al mar, un mar que no tornaré a veure fins a l'última etapa del trajecte. Un ascens gradual em porta entre camps i oliveres, serpentejant per pistes de sorra i carreteres estretes. M'aturo a Xert per fer un entrepà i compro unes pastilles per la gola. Estic esgotat i encara queda més de la meitat de l'etapa per davant. A partir d'aquest moment m'incorporo a una carretera comarcal molt transitada que s'endinsa a la zona dels Ports. He conduït per aquesta carretera moltes vegades amb cotxe, però anar en bicicleta és una experiència completament diferent. Descobreixo que no puc circular per un viaducte nou que han construït... Estic obligat a fer un munt de corbes addicionals, però per sort no hi ha cotxes a la vista, tots aqgafen el viaducte perquè és més curt. Fins i tot dino al mig de la carretera sense que ningú em molesti! Em trobo cada cop més malament, però el dinar em dóna un últim impuls per avançar cap al port de Querol i baixar cap a l'impressionant poble emmurallat de Morella. Des d'allà faig una lleugera pujada i segueixo una pista de sorra molt bonica i també força concorreguda perquè el pont de Forcall va quedar arrasat per unes riuades fa poques setmanes i és l'única manera per accedir-hi. Finalment, arribo a la Mata cap a les 19 h on em quedaré uns dies a casa d'uns amics per descansar i recuperar-me del refredat.
Dia 18 - La Mata de Morella - Albentosa:
Deixo enrere La Mata després de 4 dies de descans. Al cap de pocs quilòmetres passo a la comunitat de l'Aragó mentres recorro lentament les corbes que em porten a Cantavieja. La pujada em manté entretingut mentre pedalo entre barrancs i paisatges escarpats. Finalment arribo al port de Cuarto Pelado, malgrat aquest nom, la baixada transcorre per un bosc exuberant. Passat Fortanete agafo una carretera molt estreta i tortuosa que torna a pujar. Els vessants de les muntanyes s'allunyen i deixen lloc a una vall àmplia i sense arbres. La baixada és molt tranquil·la, pendents suaus i pocs revolts per una vall plena de pins. Arribo a Linares de Mora, un poble enfilat sobre una roca, amb un aspecte molt més majestuós. M'enfilo de nou per arribar al coll de Nogueruelas, on dino i descanso abans de començar una agradable baixada que continua per un paisatge marcat per un relleu suau fins arribar a Fonseca. A partir d'aquest moment, les muntanyes i roques tornen a envair el paisatge tal com ho han fet pel matí. Uns quilòmetres més enllà arribo al destí previst on dormo a la furgoneta. Ja no hi haurà més nits a la tenda a partir d'ara... la meva parella m'acompanya i em fa d'assistència a la carretera amb la furgoneta!
Dia 19 - Albentosa - Villar del Humo:
El sol surt i brilla amb força però encara em sento cansat i continuo lluitant contra aquest refradat tossut. El matí fred i les fulles grogues dels arbres em recorden que estem en plena tardor. El camí va pujant de manera suau. A més, l'entorn verdós i el sol del matí fan que aquest tram sigui força agradable. Seguint el camí del riu arribo a Torrijas. Després, el camí esdevé una muntanya russa: baixo i pujo fins a Arcos de las Salinas passant aprop de la colorida serra de Javalambre. Un esclat de turons grocs i vermells em recorda als turons de Purmamarca a l'Argentina. Després d'aquest port de muntanya, els suaus turons de Teruel es transformen en muntanyes escarpades cobertes de pins. Una baixada per una carretera ben estreta em porta a un congost imponent moldejat pel riu Túria. El passo per sobre travessant un viaducte encaixat entre les estretes parets del congost. Em trobo per primera vegada dins la comunitat de Castilla la Mancha. Ja no hi ha més muntanyes, únicament un altiplà extens amb camps d'un verd exuberant. A l'horitzó, les muntanyes mostren les seves siluetes serrades en totes direccions. Passat Fuentelespino de Moya, agafo uns camins de grava i vaig amunt i avall sota un sol tòrrid. Les vistes són impressionants, però els constants reguerots, forats i pedres del camí fan que aquesta part sigui força feixuga. Agraeixo molt tornar a la carretera, una pista asfaltada sense cotxes que transcorre per una pineda poc frondosa. A mesura que el bosc es fa més abundant, agafo una carretera sinuosa per tal d'arribar a Villar del Humo. S'acosta el vespre, la llum taronja s'esvaeix, així que decideixo fer nit a la vora del riu Cabriel.
Dia 20 - Villar del Humo - Villalgordo del Júcar:
Després d'una nit freda em llevo encara amb mal de cap i cansament acumulat. No aconsegueixo passar el refredat, i pedalar durant tot el dia no ajuda gaire. El matí transcorre lentament mentre travesso turons frondosos amb un relleu que es suavitza i perd el seu verd a poc a poc. L'escena que m'envolta és una imatge de l'Espanya deserta entre les restes oblidades de castells i fortaleses. Sense adonar-me'n el paisatge passa a ser un colorit mosaic de camps de conreu que s'estenen fins a l'horitzó. En algun lloc prop de la Motilla del Palancar agafo una carretera regional molt transitada i avorrida envoltada d'aerogeneradors. Els camps de terra vermellosa comencen a donar pas als camps d'oliveres, un senyal clar que vaig cap al sud. El camí segueix rodant sense gaires coses a destacar fins a Villalgordo del Júcar, un lloc agradable on passem la nit.
Dia 21 - Barrax - Génave:
El dia comença a Barrax, després d'un dia de descans molt necessari vam aprofitar per trobar un lloc més agradable per dormir i retallar 50 km del meu viatge. Vam passar la nit al costat d'un dels típics molins de Castilla la Mancha. És curiós veure aquests molins tradicionals sobre un línia d'aerogeneradors moderns a l'horitzó. Em passo el matí recorrent una carretera aïllada, tranquil·la i ampla, travessant camps verds de terra rogenca. El paisatge es transforma en una línia recta sense fi i sense ombres sota un sol ardent. Finalment arribo a Robledo, on em trobo amb la meva parella per dinar. Dinem en una pista de sorra i quan estic a punt de posar-me en marxa, un ramat d'ovelles ens envolta i em veig obligat a esperar uns minuts més abans de reempendre el camí. L'inici de la tarda no és tan suau com esperava, circulo per una carretera nacional concorreguda amb camions i cotxes sorollosos que m'avancen a tot moment. Per sort, el camí passa per un entorn natural que, tot i no tenir res a destacar, els colors del cel, bosc, roca i terra fan que les vistes siguin dignes de fotografiar, a més, és una bona excusa per descansar. En algun lloc, passat Alcaraz, faig un desviament per un camí de sorra que ni tan sols està marcat al meu mapa. Ves per on, acabo pedalant per la via verda del Segura, una antiga línia de ferrocarril. Ponts, túnels, fins i tot velles estacions una mica fantasmagòriques s'escampen al llarg d'aquest tram de 20 km on no em trobo amb ningú. Al final del dia, les oliveres comencen a ocupar gran part del territori, i de fet, decidim passar la nit en un poble que viu de la producció de l'oli d'oliva.
Dia 22 - Génave - Úbeda:
Ens despertem en una estació d'autocaravanes amb tots els serveis necessaris i unes vistes espectaculars del parc nacional del Segura. Després d'uns dies de sol, el cel comença a ennuvolar-se i comença a fer fred. Al matí torno a agafar la via verda i faig un amic ciclista que em recomana alguns camins per evitar agafar la carretera nacional. El camí de la via verda continua amb la mateixa tendència que ahir, amb pendents suaus i poques corbes. Hi ha oliveres per tot arreu, fins i tot als turons i muntanyes. És una bogeria com els éssers humans adaptem la terra a les nostres necessitats. Cap al migdia m'incorporo a una carretera que puja cap a Castellar. Dinao amb la meva parella en aquest poble de muntanya, amb vistes als camps d'oliveres que s'estenen fins a les imponents muntanyes del Segura. Des d'allà agafo una carretera secundària que travessa interminables camps d'oliveres. He de reconèixer que passar tot el dia envoltat d'olives va fer que les coses fossin molt monòtones i el dia se'm fes llarg. Així doncs, després d'un dia perdut al món de les oliveres, per fi arribo a Úbeda. No és que sigui un gran nucli urbà, però després de dies als racons més tranquils d'Espanya, el soroll de la ciutat m'impressiona. Aquesta nit fem una excepció i deixem la vida de la furgoneta per dormir a un hotel!
Dia 23 - Úbeda - Bujalance:
Com era d'esperar, el dia comença com va acabar el d'ahir: envoltat de més oliveres. Però avui, com a mínim, deixo les carreteres per tal de passar per pistes de sorra i camins que cereuen els camps d'oliveres. Més d'una vegada els camins passen literalment pel mig dels camps i les oliveres actuen d'escut del Sol. És més divertit pedalar per aquests senders però vaig molt més lent. A poc a poc, vaig fent camí fins arribar a Mengíbar on travesso el Guadalquivir i pujo per una pista de sorra que transcorre per suaus turons. Aquí no hi ha olives a la vista, només un vent en contra intens que fa que cada pedalada sigui més dura que l'anterior. El paisatge mostra turons pelats, sense edificis, un recordatori constant que estic en una de les zones més buides i oblidades d'Espanya. A poc a poc avanço i noto que el cel es va fent més fosc a poc a poc... arriba la pluja. Per sort només són unes quantes gotes i puc continuar sense mullar-me. Continuo pels camins de sorra que han estat els meus companys durant tot el dia. Desemboco a una carretera secundària... de tornada al món de l'olivera. El vent és fort i el fred m'arriba als ossos. Però just abans d'arribar a Bujalance, comencen a aparèixer algunes clarianes. La llum taronja que precedeix la posta de sol em dóna l'impuls que necessito per arribar al poble.
Dia 24 - Bujalance - Tocina:
El dia comença fred i humit. Un d'aquells dies en els que vols quedar-te al llit i no sortir de casa (furgoneta). Començo a pedalar per una carretera nacional que segueix el curs del riu Guadalquivir. El cel ennuvolat anuncia una tempesta i uns quilòmetres més tard comença a ploure fort. Estic atrapat sense refugi a la vista. La pluja continua fins arribar a Alcolea. Allà m'amago on puc i espero la pluja es suavitzi. Al cap d'una estona continuo per carreteres lletges i transitades que passen pels suburbis de Córdoba. El color gris del formigó i dels carrers es barreja amb el cel ennuvolat. Per sort, just abans de capbussar-me en el caos de la ciutat, agafo un carril bici que travessa Córdoba. No em passo per cap lloc famós o emblemàtic, les cames no aguanten més, l'esquena em demana un descans i el fred que encara porto al cos es pregunta per què dimonis he decidit fer tants quilòmetres sota el pluja. Deixo Córdoba enrere i faig uns quilòmetres més per una carretera fins a Almodóvar del Río on pujo fins a un castell imponent que s'aixeca sobre el poble. Allà dino amb la meva parella i em passo la tarda pedalejant per carreteres secundàries però molt transitades on no hi ha res digne d'esmentar. Arribo a Tocina i busqurm un lloc on passar la nit.
Dia 25 - Tocina - Sevilla:
La previsió d'avui? Pluja, vent i ratxes de 60-80 km/h segons les previsions meteorològiques. Tot i així, decideixo sortir a la carretera perquè em queden uns bons 180 quilòmetres per arribar a Huelva, i només dos dies per fer-ho. La primera hora amb bicicleta és relativament tranquil·la, vent en contra però poca pluja. Però a poc a poc el vent i la pluja s'intensifiquen. Passo dues hores pedalant pel voral d'una carretera transitada amb poca visibilitat a causa de la pluja. Estic xop, tremolant de fred, em moc a pas de caragol i m'aturo molt sovint perquè no suporto el fred. Quan arribo a Sevilla, demano a la meva parella que em rescati perquè em sento esgotat i el fred s'ha apoderat del meu cos. A la tarda anem a un supermercat i ens refugiem en una zona plena de furgonetes. Bevem te i descansem tota la tarda per escalfar-nos mentre la tempesta ens sacseja i provoca el caos per tot el sud d'Andalusia.
Dia 26 - Umbrete - Port de Huelva:
Últim dia abans d'acabar aquesta aventura. No és un dia assolellat, però a l'aire es respira aquesta pau de que hi ha després de la tempesta. Durant els primers quilòmetres el cel ennuvolat s'esvaeix i dóna lloc a un cel blau. Segueixo un camí planer que transcorre per un extens camp d'oliveres fins arribar al poble de Pilas. Una hora més tard canvio a una carretera secundària tranquil·la i menys coneguda, passant per pinedes disperses, i finalment entro a l'entorn del parc de Doñana. El GPS encara em té una petita sorpresa i em proposa agafar una pista de sorra que s'estreny a mesura que avanço. La sorra està poc compactada i em costa pedalar, així que he de baixar de la bicicleta constantment perquè les rodes es continuen enfonsant. Empenyo entre arbustos i sorra, estic a un camí aïllat lluny de tot. Finalment trobo un camí més ample sota les línies d'alta tensió i el segueixo fins arribar a una altra pista de grava. Uns quilòmetres més tard em trobo amb la meva parella on fem el darrer dinar a la furgoneta. Només queden 20 km per arribar al destí: el port de Huelva. Després de dinar continuo per carreteres flanquejades per camps de maduixes i hivernacles. A mesura que m'apropo al port, el paisatge es transforma i passa a ser un entremat industrial post-apocalíptic: altes xemeneies, canonades, fum, estructures d'acer, dipòsits i maquinària complexa dibuixen l'escena. Amb un gran somriure i ple d'alegria travesso els controls policials i entro al port. Davant tinc el ferri que em portarà a un nou capítol de la meva vida.
Dia 27 i 28 - Huelva - oceà Atlàntic - Tenerife:
Jo, la meva parella, la meva bicicleta i la nostra furgoneta ens embarquem en un ferri durant un parell de dies per arribar a Tenerife. El mar és agitat i furiós, però em sento tranquil i ple d'alegria després d'haver aconseguit aquesta aventura. Després de 2400 km, pujar i baixar tres vegades l'Everest i només dos penjats, finalment vaig arribar a Tenerife. Gràcies Lau, Gus, Xuanning, Marta, Núria, papa, mama, Maria, Cristóbal, Rosa, Tuca, Alma, Júlia, Jose, Jan, Joel, Mandalay, Alba i a tota la gent que d'alguna manera m'ha ajudat. el meu viatge a Tenerife.
